La situació generada arran de les reformes laboral i de pensions, dutes a terme pel govern estatal, el tractament pressupostari de les prestacions socials en general i de la salut en particular, així com el canvi de govern a la Generalitat de Catalunya ens situen en un escenari de greus dèficits i deteriorament de la sanitat pública. Seguim d’aquest manera l’estela de països con el Regne Unit, on el desmantellament del sistema nacional de salut està suposant un autèntic atemptat social.
A més, a aquestes alçades ja és ben visible l’impacte de la crisi en la salut de les persones que perden la feina o la casa, que veuen augmentades les seves condicions de precarietat, que no poden projectar un futur amb un mínim d’estabilitat. Especialment perjudicades en sortiran les persones joves i les més grans, que constitueixen els segments de població més fràgils i precaritzats. Són aquests sectors els que pagaran el disbarat econòmic ocasionat pel mercat especulatiu i per un sistema econòmic que s’acull a la llei de la selva, que atropella drets de ciutadania, conquestes en benestar i drets laborals que havien demostrat tenir clares repercussions socials i de progrés.
La situació a Catalunya
Seguint els mandats del Pacte d’Estabilitat i Creixement, que imposa el dogma de reducció del dèficit com a objectiu prioritari de les politiques econòmiques (en comptes de preocupar-se pel benestar, el treball o l’atenció de les necessitats de les persones), el nou conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Boi Ruiz, argumenta que en el passat exercici del departament de Salut es va generar un dèficit de 850 milions d’euros i que cal recuperar aquesta desviació. Aquest objectiu, emmarcat en un clima de retallades i una mal entesa “austeritat” (només per a les persones pobres), fa perillar l’assistència en salut de la ciutadania. El Sr. Ruiz, que cal recordar ha estat fins ara el màxim responsable de la patronal hospitalària privada de Catalunya (la Unió Catalana d’Hospitals), anuncia contínues mesures de retallada cada vegada més agressives, privatitzadores i neoliberals.
Amb aquest objectiu s’introdueix en el discurs conceptes per altra banda força fàcils de desmentir i desmuntar. Vegem-los:
- Amb l’objectiu de preparar el terreny a noves retallades, es culpabilitza la ciutadania i les persones malaltes d’abusar de consultes. S’oculta d’aquesta manera el factor més important: que a l’Estat espanyol el 8,4% del PIB es dedica a despesa sanitària —Catalunya encara hi dedica menys recursos—, per sota de la mitjana de la Unió Europea (9,6% del PIB). Per tant, no és veritat que el sistema públic sigui ineficient i malgastador, sinó tot al contrari: és molt eficaç i eficient, i d’alta qualitat respecte a altres països i comunitats autònomes.
- Apareix amb insistència la col·laboració pública-privada com un gran invent sumatori o complementari. En realitat, però, aquesta col·laboració incrementa els costos sanitaris en més del 70% i sempre acaba desviant recursos públics als comptes de beneficis de les empreses privades i les mútues del sector.
- S’anuncien més i noves exigències en la jornada i condicions laborals de les persones que treballen al sector, que ja estan al límit de la legalitat i del sentit comú. A la baixada del 5% de salaris cal afegir-hi la restricció o no renovació de baixes i suplències (només una de cada deu).
- Es tancaran i desplaçaran serveis sanitaris (amb la consegüent repercussió d’augment de les llistes d’espera). Es paralitzen noves inversions. S’aposta per l’autogestió dels Centres d’Atenció Primària per concedir-ne la gestió a empreses privades. Es posen en primer pla, com a model, les privatitzacions i externalitzacions, a l’estil de les comunitats autònomes governades pel PP (València o Madrid), on s’han traspassat literalment els hospitals públics, vells i nous, a empreses privades de la construcció i els serveis que no saben ni un borrall de gestió i atenció sanitàries.
- Se segueix manejant la idea del co-re-pagament: tornar a pagar pel que ja hem pagat mitjançant els impostos, la qual cosa augmenta encara més les desigualtats en salut, ja que es penalitza les persones més malaltes i les que tenen menys recursos econòmics. Amb altres paraules, però amb la mateixa finalitat, es parla de taxes, eliminació de serveis, pagament per estada o productes famacèutics, “bossa de punts” que es consumeixen, etc.
- S’invita la gent, sense cap pudor, a subscriure pòlisses i assegurances sanitàries privades. Segons es diu, és per “gastar” menys recursos públics, però la mesura va acompanyada d’una bonificació o descompte fiscal impositiu. I això el que provoca és un menor ingrés a la partida de recaptació per al sector públic. Es tracta d’un tema “estrella” de la legislatura i hi entrarem més endavant, amb més arguments.
- Es maquillen les dades de la despesa farmacèutica, ja que s’oculta que aquesta despesa és molt alta a l’Estat espanyol. Segueix el màrqueting, promoció comercial i patrocinis dels laboratoris, que podrien limitar-se per llei. Queda pendent l’ús regular de genèrics, la millor atenció primària (que estalvia receptes), el control de continuïtat i dosi en persones que pateixen malalties cròniques, etc.
- No es potencia una bona atenció primària de salut ni la seva integració amb l’atenció especialitzada. Això evitaria moltes proves i exploracions innecessàries (i de vegades perjudicials).
- No s’obren més llits de mitjana i llarga estada. Hi hauria d’haver un mínim d’un llit d’hospitals crònics per cada 1.000 habitants i caldria afavorir, a més, l’augment de les places d’hospitals de dia.
- S’impulsa l’anomenada factura a l’ombra: detallar a totes les persones que utilitzen un servei sanitari el cost d’aquest servei. Es tracta d’una mesura que significa, sobretot, més burocràcia i despesa inútil, a més de preparar el camí per quan torni a emergir el corepagament. S’utilitza l’excusa que la factura a l’ombra “dissuadeix” de fer servir la sanitat pública, sense pensar que potser dissuadeix de visites i tractaments necessaris. Si aquest fos el cas, “dissuadir” qui ho necessiti de demanar l’atenció mèdica és un contrasentit que pot tenir fortes repercussions negatives i costos socials indesitjats.
La factura a l’ombra
Cal oposar-se de manera rotunda a la introducció de la factura a l’ombra. A més de comportar una gran burocràcia, té dos objectius perniciosos. El primer, culpabilitzar les pacients per la utilització d’un servei al qual tenen tot el dret com a ciutadanes que paguen impostos (per què no ens donen la factura de les desfilades de les forces armades?). El segon és fer-nos entrar en un món de preus i deixar el dels valors, la qual cosa converteix la salut en una mena de botiga. El conseller de Salut hauria de vetllar pel benestar de la població i pensar en els costos socials que tindrà aquesta mesura.
Ens estem endinsant en un món de preus, tot i que en la salut ha de prevaldre el món dels valors: el dels drets de la ciutadania a una atenció de qualitat, a una investigació, docència i cura universals que es corresponguin amb l’alt nivell ja assolit a Catalunya i a l’Estat del Benestar que hem conquerit i ens mereixem. Una situació que caldria generalitzar per a les malalties insuficientment investigades i amb atenció poc digne, com les que es deriven d’un procés civilitzador que ens emmetzina i emmalalteix.
Ens neguem a entrar en el món de les botiguetes que al conseller Ruiz tant li agraden, el món del “caixa, cobri”, on manen els mercats en lloc de la democràcia; el món on es procuren beneficis per a poques persones en lloc de l’atenció de les necessitats per a la majoria. Ara que Boi Ruiz és conseller, i no gerent de cap patronal, hauria de vetllar perquè tot el sector de la salut respongui al principi (al valor) de no fer mal. Això vol dir no mercantilitzar la salut, no culpabilitzar les persones malaltes i no buscar falses solucions per a una millor administració; vol dir, sobretot, no pensar que combregarem amb rodes de molí, ni que acceptarem degradar amb mesures absurdes i malintencionades la sanitat i els seus professionals.
De manera general, i al revés del que s’està fent, s’hauria de revertir el procés de privatització: aturar les noves privatitzacions i tornar a integrar a la xarxa publica els centres privatitzats, mesura que suposaria un estalvi de més del 70% en el cost de les noves infraestructures sanitàries.
Les pòlisses privades
I tornem, ara sí, al que és precisament una de les joies del programa de CiU, que Boi Ruiz vol complir amb tota dedicació: estimular la contractació de pòlisses en mútues privades. Addueix, per defensar això, que permetre que particulars que volen i poden contractin mútues privades “no és privatitzar”. Però el que el conseller no diu és que la desgravació que es permet fer a les persones que voluntàriament han contractat una pòlissa significa que una part dels diners que haurien de ser ingressats per impostos i, per tant, passar a ser de disponibilitat del govern per finançar serveis per a tothom, es queden en mans de particulars. (Precisament en mans de famílies que es poden permetre contractar lliurement els serveis d’una mútua i que tenen la llibertat i el privilegi de fer-ho, sempre que no pateixin malalties cròniques o poc rendibles d’assumir per part de les mútues privades que, com se sap, han a fer negoci.)
En fer propaganda i donar al·licients per fer aquestes contractacions amb mútues privades, el que fa el conseller és privatitzar el seu temps —que hauria d’anar dedicat a la sanitat i salut de Catalunya, per a tothom—, en la mesura que els fa campanyes publicitàries a aquestes empreses. A més, posa la por al cos de les persones, perquè repeteix que el problema de la sostenibilitat de la sanitat no és per a demà, com deia la consellera Geli (que per altra banda ho feia tan bé com podia i la deixaven, segons el mateix Boi Ruiz ha declarat), sinó per a avui mateix.
Un conseller al servei dels interessos privats
Aquest catastrofisme, aquesta amenaça gens dissimulada queda en ridícul quan el conseller ens explica que el gran dèficit que tindrà la sanitat és perquè s’han de complir els dogmes del Pla d’Estabilitat i Creixement de la Unió Europea, que impliquen que l’any vinent el dèficit hauria de ser de l’1,5% del PIB en lloc del 3% que se’ns permet enguany, i que ja arribem fins al 3,6%!
Però, a qui ha de servir el conseller de Salut de Catalunya? Per qui se suposa que ha de vetllar? Per les absurdes condicions numèriques d’un Pla d’Estabilitat que ha demostrat per activa i per passiva que és nociu no sols per a Catalunya, sinó també per a la majoria de països europeus; o bé per l’atenció sanitària de la gent de Catalunya, per disminuir les desigualtats en salut, per un sistema més equitatiu i millor?
El conseller ha de triar. O fa d’economista “pel costat de l’oferta” i segueix servint interessos privats (i absurdament cabalístics com el del dèficit del 3% d’una cosa tan discutible en la seva pròpia concepció, comptabilització i formació com és el PIB) o fa de conseller de salut i vetlla pel bé comú. La tria hauria de ser fàcil. El que no és tan fàcil és traspassar aquesta porta giratòria que permet passar de tenir una excel·lent nòmina en el sector privat i defensar interessos privats a formar part d’un govern al servei de tot un país i, per tant, tenir el deure de vetllar pels interessos comuns i públics. En el cas del Sr. Ruiz, no és que s’hagi marejat en fer el trànsit... és, senzillament, que la porta ha deixat de girar, s’ha encallat, i s’han quedat els seus valors, el seu capteniment i les seves fidelitats en el cantó privat de la sanitat.
I si és així, haurem de donar-li la raó. La sostenibilitat de la sanitat pública no és un problema per a demà. És un problema d’avui. És, de fet, el problema cabdal i fonamental de quan concepcions com les que defensa el Sr. Ruiz van arribar a la Conselleria de Salut.
Uns destacats...
DESTACAT 1:
Es vol retallar la despesa sanitària catalana tot i que està per sota de la mitjana espanyola i de la Unió Europea
DESTACAT 2:
El copagament és en realitat un repagament: significa tornar a pagar el que ja hem abonat mitjançant els impostos, la qual cosa penalitza les persones més malaltes i les que tenen menys recursos econòmics
DESTACAT 3:
Aturar les noves privatitzacions i tornar a integrar a la xarxa pública els centres privatitzats suposaria un estalvi de més del 70% en el cost de les noves infraestructures sanitàries
DESTACAT 4:
La factura a l’ombra ens fa entrar en un món de preus i deixar el dels valors. Per què no ens donen la factura de les desfilades de les forces armades?
DESTACAT 5:
La desgravació per contractació d’una pòlissa significa que una part dels diners que haurien de ser passar a ser de disponibilitat del govern per finançar serveis públics es queden en mans de particulars
Un tancament obligat: Més que mai, SALUT !!!